L'aire es fred en una nit d'estiu. Les meues cames es mouen per pura inèrcia. Ni tan sols pense on em dirigisc, però elles ho saben molt bé. Faig un gir a la dreta i camine fins el final del carrer, on hi ha unes escales que baixen. En la paret de l'esquerra i ha un amput en el que sec. Els meus peus pengen sobre les escales, la meua mirada es fixa en les cases que es veuen per datlt, i entre totes destaca, alçant-se entre elles el campanari del meu poble, il·luminat, preciós. Jo no sóc creient, ni res per l'estil. Tampoc és gran cosa, però és el meu lloc favorit, em sent completament relaxat ací, les cases petites, com si fosen edificis en Nova York, les desgastades escales i velles baix dels meus peus com si es tactassen dels temples xinesos. El mant d'estreles, un quadre immens de Da Vinci, la meua desuadora i els meus pantalons gastats igual que un esmoquin i el campanari, el meu Big Ben.
Sé que les grans ciutats no es poden comparar amb el meu poblet. Clar que no, en altres ciutats no podria sentir-me tan jo mateix com em sent ara, en pau i harmonia, amb poc en tinc prou.
Em tombe per disfrutar de les estreles. Tanque els ulls. Ara veig altre cel, en altre dia d'altre mes distint. Ací també és de nit, pero no hi ha lluna. Estic flotant en la mar. Mar, una gran expansió d'aigua s'alça davant de mi, es esgarrifós, però no puc prestar-li atenció en aquests moments. Obric els ulls. Torne a estar en el meu lloc, no m'he mogut, sospire, "records" pense. Tanque els ulls. Tornen a mi la platja i les constel·lacións d'aquella nit.
